dimarts, 7 juliol de 2009

La neurona iconoclasta de Carmen Rico-Godoy


Em decideixo per fi de fer l'entrada d'aquest alliberament. Vaig alliberar aquest llibre diumenge al migdia en aquell racó de vegetació que havia descobert a l'avinguda Carrilet, entre els números 88 i 92 i on hi vaig deixar el llibre de la Bienvenida Pérez. No hi he tornat però suposo que el llibre ja no hi és.

He de reconèixer que em va costar de deixar el llibre sobre aquell banc. Em vaig recordar del dia en què el vaig comprar. El títol i sobretot el subtítol (Más vale morir de risa que de asco) em van atraure, deixaven endevinar un humor càustic, d'ironia gruixuda, molt espanyola. No és que m'agradi l'humor espanyol, però en aquell moment necessitava llegir alguna cosa d'aquesta mena. Vaig comprar el llibre en un rampell i duta per una confusió que fa una mica de vergonya de confessar: en llegir el nom de Carmen Rico-Godoy, no sé per què, vaig pensar que es tractava de la Maruja Torres. Sempre tendeixo a confondre els noms de la gent, fins i tot els dels meus amics, que deu n'hi do...
La Maruja Torres, tampoc no sabria dir per què, se m'havia fet simpàtica, anava a les entrevistes amb un posat deixondit i una mica piripi i de tant en tant sortia amb un ciri trencat. Era i encara és, suposo, tot un personatge. Amb la promesa de llegir-li alguna cosa per fi i veure com era com a escriptora vaig comprar-me el llibre, sense molestar-me ni a mirar la solapa interior. Un cop a casa vaig obrir el llibre i, oh sorpresa! no era pas de la Maruja Torres. Aquella senyora no la coneixia de res, diria que ni havia sortit mai, a la tele. Però em va fer gràcia la descripció que se'n feia en aquella solapa. Mal per mal, gaudim de la lectura.

I vaig gaudir-ne. El llibre és el recull dels articles que publicava a Diario 16 i Marie Claire. Tracten temes quotidians amb ironia i molt sovint mala baba. Es llegeix en un tres i no res i en general tots els articles tenen la seva gràcia. N'hi ha algun, però que actualment ja és una mica desfasat. Però si es té en compte que alguns van ser escrits als anys 80, la cosa es comprèn.

Mentre era al banc diumenge mirant-me el llibre per última vegada, em vaig fixar en l'any de publicació: 2000. Aquest any no és un any qualsevol per a mi. Va ser, potser, l'any més important de la meva vida. Va començar de la pitjor manera possible, amb un trasbals profund, que em feia entreveure un canvi radical de la meva vida futura, i va acabar essent un any de començaments. Noves amistats que encara perduren, noves experiències inesborrables, el meu primer gran viatge, el més important de tots els que he fet, no tant per la distància recorreguda com pels sentiments que va provocar-me. La sensació que cap altre any seria tan important, tot i que sempre n'arriba un altre tard o d'hora que també acaba sent-ho. Aquell any es van iniciar coneixences que m'han dut amb un seguit de caramboles a conèixer en anys posteriors a persones que han acabat essent molt importants per a mi. És més, no m'estranyaria que sense aquell any 2000, avui jo no estaria escrivint aquesta entrada.

Abans de deixar el llibre definitivament a la seva sort o a la seva dissort vaig voler prendre nota del que diu la solapa de la Carmen Rico-Godoy. Aquí ho teniu:

Carmen Rico-Godoy nació el día en que daba comienzo la Segunda Guerra Mundial, en París. Estudió, malamente, Ciencias Políticas en Washington, donde contrajo adicción a la comida rápida. En 1970 entró en Cambio 16 donde trabajó hasta 1995. Vive en Madrid y no da conferencias.

En 1990 publicó con gran éxito su primera obra, Como ser una mujer y no morir en el intento. Prometió no volver a escribir ninguna otra, pero entre los rasgos de su carácter está el no cumplir nunca lo prometido y, además, ahora es rica y hace lo que quiere, de ahí que en contradicción consigo misma, publicara, también en esta editorial, Como ser infeliz y disfrutarlo (1991), Cuernos de mujer (1992) y La costilla asada de Adán (1996).

Como guionista ha realizado las adaptaciones al cine de sus tres bestsellers y ha colaborado, entre otros, con Manuel Gutiérrez Aragón y Gonzalo Suárez en Los pazos de Ulloa, y con Fernando Trueba en Miss Caribe. Actualmente colabora en La Vanguardia y en la Cadena Ser.

dimarts, 23 juny de 2009

Joana E - Maria-Antònia Oliver

Quan llegeixes la contraportada de Joana E llegeixes que la història que explica és real. Aquest recurs de fer passar una novel·la com la crònica d'un fet real és molt habitual en literatura i jo sempre m'ho he pres amb totes les precaucions del món. Entre d'altres coses, perquè no m'agraden les realitats novel·lades, m'agrada pensar que allò que llegeixo és ficció cent per cent. No em feu dir per què aquesta mania. Per a mi, la grandesa de la imaginació humana és la capacitat d'inventar-se realitats, d'explicar fets que podrien haver passat, recrear un món fictici i aconseguir que t'hi submergeixis fins al punt que mentre dura la lectura hi vius i hi pateixes com un personatge més. Això no sempre ho aconsegueixo i quan ho faig, la novel·la en qüestió es converteix en el meu temple particular.

Quan vaig obrir el llibre, després d'haver llegit la contraposada, aquest advertiment que era una història real, senzillament no l'havia pres en consideració. No me'l vaig creure. Si li hagués donat credibilitat no hauria passat de la segona pàgina. Després he sabut que efectivament Joana E existí i té nom i cognoms i un lloc i un paisatge. No he tornat a llegir la novel·la i ara no sé si la lectura em captivaria de la mateixa manera. Beneeixo aquella ignorància d'aleshores.



Ahir vaig alliberar el llibre. Si heu llegit la meva entrada del 12 de juny en què esmento raons per alliberar un llibre, aquest pertany al segon tipus. És a dir, el tinc repetit. Tinc l'esperança que un dia em desfaré del llast que suposa, tot s'ha de dir, aquesta recança a llegir biografies novel·lades i podré tornar-me'l a llegir de cap i de nou i trobar-li les segones lectures.


El lloc que vaig escollir per alliberar-lo és una placeta que hiha a prop del mercat de Santa Eulàlia, que es diu plaça dels Avis. Hi ha en aquesta placeta una estàtua en homenatge als avis. És l'estàtua d'una iaia. Dic iaia perquè s'assembla molt a la meva àvia, i jo sempre li vaig dir iaia. Era alta quan era jove, però els anys l'havien encongida fins a ser més baixeta que jo, que ja és dir. Es vestia a la manera de les àvies del camp, amb un mocador al cap i una mantellina que li cobria les espatlles i els braços fins adquirir gairebé un aspecte compacte, com una closca. Les seves mans emergien de la mantellina mentre feia ganxet, blanques i amb les puntes dels dits rosades. S'asseia ben encongideta a la seva cadira de vímet, baixeta i vella (la cadira), amb les cames ben juntes i les puntes dels peus lleument inclinades cap a dintre, com si tinguessin vergonya.

En si, la placeta no té res més remarcable, però és de les meves preferides, la tinc a prop de casa i quan passo a prop, normalment em desvio per contemplar l'estàtua i ja tenia decidit de fa temps alliberar aquí un llibre. Però no podia ser un llibre qualsevol, havia de ser un que m'apreciés especialment. Qualsevol altre hauria estat com una manca de respecte, al lloc, als avis, a la meva iaia.

dimarts, 16 juny de 2009

Aigua bruta - Pau Vidal


Avui he alliberat aquest llibre al barri del centre de L'Hospitalet. He aprofitat que he sortit a fer uns encàrrecs. Últimament em miro el paisatge que m'envolta amb els ulls diferents, pensant com quedaria aquest racó d'aquí o aquell d'allà amb un llibre reposant-hi llànguidament. De moment estic obsessionada amb els bancs, tot i que tinc en ment deixar-los sobre estàtues i altres llocs curiosos. De moment no he trobat cap arbre gruixut amb un bon forat fosc i ple de fulles seques, però no perdo l'esperança.

Aigua bruta és un llibre que es llegeix d'una tirada i avui he descobert que admet segones lectures reposades sobre la tauleta rodona d'un forn-pastisseria amb secció de cafeteria. No és una d'aquestes novel·les que seran considerades obres mestres per les generacions futures, i tampoc té pretensions de ser-ho. Però és divertida. Per l'estil, per la llengua, per la història, tot i que això últim menys.

El lloc que he escollit finalment per alliberar el llibre ha sigut la plaça de Lluís Companys i Jover. Es troba situada al final de la Rambla Just Oliveras, entre Enric Prat de la Riba i Av. Carrilet. Hi ha un espai central força extens on sobretot hi ha sorra i estructures de fusta de coloraines perquè hi jugui la quitxalla. A la perifèria de la plaça, però, hi ha uns quants turonets que s'eleven suaument i que estan coronats per uns pocs bancs i arbres plantats estratègicament perquè puguin fer-hi ombra. Un d'aquests turonets arrenca just al costat de la sortida de l'estació de metro Av. Carrilet, de la Línia 1, la vermella. La que surt al carrer d'Enric Prat de la Riba. M'he dedicat a passejar una estona per la plaça, buscant justament la placa que m'indiqués com es deia aquest indret. Les persones que hi havia no en coneixien el nom, la qual cosa m'ha fet força gràcia, probablement hi vivien, en aquest barri, o hi treballaven, però tot i així no sabien com es deia aquest lloc pel qual hi passaven prou sovint. Hi havia una àvia amb el seu nét, dues treballadores de la neteja xerrant a l'hora de la pausa, una noia passejant el gos, un senyor reposant sobre un dels bancs mentre el seu gos anava d'un cantó a l'altre ensumant-ho tot. Ja resignada a no saber-ne el nom, he decidit deixar el llibre a un dels bancs i m'he dedicat a fer algunes fotos amb el meu mòbil. Mentre ho feia s'ha apropat una senyora al banc, portava uniforme amb el logo d'una empresa i m'he imaginat que era també una treballadora de la neteja. Ha agafat el llibre i semblava que se'l volia mirar, però aleshores, d'una manera brusca l'ha apartat tot tombant-lo cap avall, com si li molestés veure la portada, i s'ha posat a dinar. He de reconèixer que això m'ha vexat una mica, però he fet el cor fort i tot dissimulant, he vagarejat per la plaça un altre cop, controlant de lluny què s'esdevenia en aquell banc. I ara sí que he trobat la placa identificativa. En aquell punt hi havia ombreta i m'he assegut a relaxar-me, perquè he de dir que la calor era insuportable, i he observat la vida. El senyor del gos s'havia estirat tot al llarg del banc, una colla de nois sortits de l'institut buscaven un lloc a l'ombra per xerrar. Una de les noies es treia la samarreta per prendre el sol com si allò fos una platja i provocava comentaris diversos entre els nois de la colla.

Finalment he vist que la dona havia desaparegut del banc, hi he anat, he tornat a posar el llibre amb la portada cap amunt i he marxat cap a casa. A la tarda he tingut ocasio de tornar-hi i el llibre no hi era, però com en totes les altres vegades fins ara... cap notícia. Ja no les espero.

diumenge, 14 juny de 2009

Llibre alliberat: Hazte valer de Bienvenida Pérez



Avui ha tocat alliberar un llibre, and the winner is: Hazte valer de la Bienvenida Pérez. Aquesta senyora és el que se'n diu habitualment una caçafortunes. A mi, mentre llegia el llibre se m'acudien altres adjectius menys glamorosos i amables. No sé si és una dona gaire culta, però sí que és calculadora i freda, si hem de refiar-nos del que ens conta en aquest llibre. Es pot considerar un d'aquests d'autoajuda, tot i que no et diu com ser feliç sinó com engalipar un senyor, si pot ser, ric. Analitza els homes psicològicament, tot i que diria que es queda en el nivell dels tòpics. Que si els homes s'enamoren per la vista i les dones busquen homes amb personalitat. Que si els homes gelosos són insegurs i amaguen una infantesa desgraciada... Que si les dones saben manipular els homes, com si això fos una qualitat innata... Després dóna instruccions de com fer que un home caigui vençut als teus peus tot utilitzant una barreja d'interès i indiferència.

Potser el punt més interessant del llibre és la seva consideració d'allò que és un matrimoni. No és una consideració nova, tot i que en l'actualitat probablement si. La qüestió és que BP defineix matrimoni com un negoci, com un acord entre dues persones, un projecte a llarg termini... en el qual l'amor no hi té absolutament res a veure. Com dic, això no és nou. De fet a l'època medieval aquest era el sentit general que hom atorgava a aquest sacrament. Però tants anys fa que matrimoni i amor han d'anar sisplau per força agafats de la mà, que ara aquest pensament de la Bienvenida Pérez si que en resulta, de nou. Almenys ella situa home i dona a un nivell d'igualtat, cosa que no passava a l'època medieval.

El llibre el vaig comprar en el seu dia perquè vaig sentir-li una entrevista a El Club, en què anava deixant anar frases com que el matrimoni és una empresa i equiparant marit i muller a clients. No és una dona atractiva i no la veia gaire seductora, així que la curiositat em va vèncer i un dia que vaig entrar a un FNAC vaig tenir el rampell de comprar-me'l. Erem a Madrid una amiga i jo i en arribar a l'hotel ens vam posar a llegir-lo. Ens vam fer un bon panxó de riure amb alguns passatges, però a mesura que avançava la lectura m'anava dient a mi mateixa, però què has fet, filleta meva. Des d'aleshores que em sento (em sentia?) culpable de tenir-lo a casa.

Així que avui he fet el pas i l'he alliberat. Trobar un lloc idoni per deixar-lo no m'ha costat gens. Tot passejant per l'avinguda del Carrilet de L'Hospitalet he trobat un racó idíl·lic, un tram de l'avinguda que és una petita zona de vegetació creuada per caminets de pedra i amb tot de bancs. La vegetació era espessa i verdíssima i des dels arbres arribava el soroll de les cotorres i agapornis que ja s'han convertit en una fauna típica de la ciutat. Acabava de completar el paisatge una casa baixeta de dues plantes que data de principis del segle XX, potser de la dècada dels anys vint. És gairebé impossible trobar edificis tan antics en aquesta avinguda, ja que abans per aqui hi passava el carrilet, un tren i tota aquesta zona va ser remodelada quan van treure les vies. Els edificis més antics probablement són dels anys 60-70 i els més recents ja són del nou segle. Així que ha estat tota una troballa, aquest raconet, i ja l'he afegit al meu inventari de punts per alliberar llibres.

Punt d'alliberament: Avinguda del Carrilet, 88-92, L'Hospitalet de Llobregat.

Mostra un mapa més gran

dissabte, 13 juny de 2009

Les etiquetes


Fins ara tots els llibres que he registrat a BookCrossing tenien una parrafada meva a la part interior amb el codi BCID. La cosa és molt "cutre", però és que li veia (i li veig) certa gràcia al fet de fer-ho així, tan "artesanal". Visualment, però, mai no m'acaba d'agradar i per altra banda, em fa la impressió que el qui trobi el llibre no se'l prendrà seriosament. A saber si li estic fent un mal favor al meu llibre actuant així... a la gent, encara que ens pesi, ens entra el desig a través dels ulls i una etiqueta impresa amb el logo de BookCrossing sembla que dóna més prestigi...

Cal reconèixer que en català no anem sobrats de models d'etiqueta-BC. En podeu trobar a la web de caputxins.cat, per exemple. Només hi ha un model per a etiqueta interior i un model per a la portada. Té l'avantatge que el missatge és concís i visualment net i agradable. Per altra banda es pot descarregar un full sencer i fer-lo imprimir en un d'aquests fulls adhesius. Més pràctic impossible.

A la web de Gracianet també hi ha disponible un altre model, una mica més voluminós, però que també fa el fet. A més a més hi tenen punts de llibre (aquí), que ho acaba d'arrodonir tot.

Per acabar, també es pot trobar una etiqueta a l'Atelier de Feng Shui. Aquí a banda de ser més artístic, n'hi ha en un munt de llengües. Tota la imaginació, però, l'han exhaurida en els models anglòfons.

No n'he trobat cap altra, de web que ofereixi etiquetes-BC en català. Si vosaltres en coneixeu cap més ho podeu deixar dit en els comentaris, sempre serà d'agrair. El que sí que vaig fer ja fa un temps, va ser una etiqueta pròpia. No m'agradava la idea de fer servir el logo de BookCrossing, perquè volia fugir del model establert, fer una cosa diferent. L'etiqueta que vaig elaborar va ser aquesta:



Però no em vaig decidir a fer-la servir. Continuava amb la meva mania de fer-ho a mà. No fa gaire n'he fet una altra. Aquesta sí que té el logo oficial de Bookcrossing. Buscava un que tingués les quatre barres, així com algu va tenir la pensada de fer-ne un amb la bandera d'Espanya, però després he pensat que, què coi, no hem de copiar-los tant. Així que el llibre continua sent ben groguet. L'etiqueta que n'ha resultat és aquesta:


Evidentment teniu tot el meu permís per fer-la servir si és que us convenç.

Salut i llibres!

divendres, 12 juny de 2009

Per què alliberem un llibre?


Algun cop m'he formulat aquesta pregunta i quan em responc topo amb una certa contradicció.

Per començar una possible raó per alliberar un llibre pot tenir un caràcter netament pràctic: cal fer espai a la biblioteca i hi ha llibres que no llegiràs mai més. L'envies a la jungla i ja trobarà el seu lector ideal, perquè tu no l'ets. L'estimació pel llibre en concret tot i petita, hi és, com la malencolia d'una relació que va ser bonica mentre va durar. I l'adéu pot ser feliç, confiat que trobarà la felicitat.

Una altra raó pot ser tambe força tipica: tens dos volums del mateix llibre, així que n'alliberes un i que faci la volta al mon. Aqui pot ser que el llibre sigui un dels teus preferits, però no pateixes perquè marxi, perquè de fet no marxa, el segueixes tenint amb tu, acompanyant-te de tant en tant i donant-te la tranquil·litat de les segones i terceres lectures.

Es pot donar el cas que en lloc d'alliberar un llibre, mes aviat l'aviïs, perquè, senzillament, és un llibre que no soportes, que maleït el dia que se't va acudir de comprar-lo. No el vols i no creus que ningú el vulgui, però penses, sempre hi haurà una ànima de càntir que li trobarà una utilitat. El que és evident es que a casa teva no hi fa res. Mes que un Adéu! és un Au, va! i en quant travessa el llindar de casa ja ni hi penses... fins que un dia recordes alguna cosa que hi vas llegir i aleshores penses que càsum, per què el vas aviar, si després de tot tenies lloc de sobres a la biblioteca...

I una altra rao, la més filantropica de totes, és que has gaudit tant llegint un llibre que vols regalar-lo al món i regalar-li a ell la llibertat. Oh, que bonic. Aqui es on entra la meva contradiccio. Perquè a mi em passa molt sovint, un llibre que em plau sobremanera i penso, segur que aquell que el trobes se sentiria feliç i jo més feliç encara. Com aquells que els agrada ensenyar la novia quan surten a passejar. Pero aleshores penso, NO! Si l'allibero el perdo per sempre, deixaré de tenir l'oportunitat de llegir-lo, de repassar passatges concrets, de trobar-li nous significats. No, no, no pot ser, aquest llibre que es mereix la llibertat i ser llegit per tothom, aquest llibre és MEU, meu i de ningú més!

Així doncs cada cop que acabo un llibre i tinc la sensació que s'ha establert una relacio d'amor entre ell i jo, m'assetja alhora el desig de retenir-lo i el desig de deixar-lo lliure. Gran dilema.

dijous, 11 juny de 2009

39+1+1 de Sílvia Soler


El vaig registrar al mateix temps que el llibre anterior, tot i que vaig trigar molt a decidir-me d'alliberar-lo. Per què? Perquè volia donar-li oportunitats. És un d'aquests llibres escrits en clau humorística, però pensats per expressar el moment vital de l'autor. En aquest cas, la seva autora volia expressar el moment vital pel qual atravessa una dona de 41 anys en un món modern i competitiu, en clau d'humor, per desdramatitzar la situació. A l'hora de la veritat, però, la història és força simple, pel meu gust una mica carregada de tòpics. Semblava que buscava ser una mena de Sex in the city a la catalana, i de fet això és el que posa a la contraportada, però em sembla que es queda a mig camí. Es una llàstima, perquè quan no has llegit mai res d'un autor determinat, topar-te amb una obreta menor com aquesta no anima pas a llegir-te'n res més.

La història del seu alliberament, però, va ser un pèl curiós. A Gràcia es feia una calçotada popular i vaig aprofitar que hi anava per apropar-me al bar I què? i deixar-hi el llibre, com havia fet l'altra vegada. El bar però no obre fins al vespre, de manera que vaig estar tot el dia carregant el llibre.

A la calçotada, però, van presentar-se un munt de gent coneguts de coneguts d'amics. Que venen unes amigues meves italianes, em va dir la meva amiga. Les amigues italianes van portar amics que al seu torn van portar amics i aixi vam acabar essent una colla d'unes 10 persones. Cap a mitja tarda, les amigues italianes havien marxat i quedavem tres amics i tres desconeguts que van resultar ser d'Argentina, Ecuador i Chile. Els temes van acabar sent sobre la integracio a Catalunya, parlar catala i temes similars. El tema que sempre tens por que acabi sortint en una conversa amb gent que no coneixes... i que sempre acaba sortint, per què enganyar-nos. I aquí es on va entrar en escena el meu llibre. Tenien curiositat, és natural. Una de les dues noies hi mostrava especial interès, "es que no he llegit mai res en català". Aixi que li vaig donar el llibre. Llegeix-te'l i allibera'l després. Però on? On tu vulguis, la gràcia d'això es que pots deixar-lo on vulguis. Això si, entra a la pagina web quan puguis i deixa algun comentari, eh?...

Han passat tres mesos...