dimarts, 7 de juliol de 2009

La neurona iconoclasta de Carmen Rico-Godoy


Em decideixo per fi de fer l'entrada d'aquest alliberament. Vaig alliberar aquest llibre diumenge al migdia en aquell racó de vegetació que havia descobert a l'avinguda Carrilet, entre els números 88 i 92 i on hi vaig deixar el llibre de la Bienvenida Pérez. No hi he tornat però suposo que el llibre ja no hi és.

He de reconèixer que em va costar de deixar el llibre sobre aquell banc. Em vaig recordar del dia en què el vaig comprar. El títol i sobretot el subtítol (Más vale morir de risa que de asco) em van atraure, deixaven endevinar un humor càustic, d'ironia gruixuda, molt espanyola. No és que m'agradi l'humor espanyol, però en aquell moment necessitava llegir alguna cosa d'aquesta mena. Vaig comprar el llibre en un rampell i duta per una confusió que fa una mica de vergonya de confessar: en llegir el nom de Carmen Rico-Godoy, no sé per què, vaig pensar que es tractava de la Maruja Torres. Sempre tendeixo a confondre els noms de la gent, fins i tot els dels meus amics, que deu n'hi do...
La Maruja Torres, tampoc no sabria dir per què, se m'havia fet simpàtica, anava a les entrevistes amb un posat deixondit i una mica piripi i de tant en tant sortia amb un ciri trencat. Era i encara és, suposo, tot un personatge. Amb la promesa de llegir-li alguna cosa per fi i veure com era com a escriptora vaig comprar-me el llibre, sense molestar-me ni a mirar la solapa interior. Un cop a casa vaig obrir el llibre i, oh sorpresa! no era pas de la Maruja Torres. Aquella senyora no la coneixia de res, diria que ni havia sortit mai, a la tele. Però em va fer gràcia la descripció que se'n feia en aquella solapa. Mal per mal, gaudim de la lectura.

I vaig gaudir-ne. El llibre és el recull dels articles que publicava a Diario 16 i Marie Claire. Tracten temes quotidians amb ironia i molt sovint mala baba. Es llegeix en un tres i no res i en general tots els articles tenen la seva gràcia. N'hi ha algun, però que actualment ja és una mica desfasat. Però si es té en compte que alguns van ser escrits als anys 80, la cosa es comprèn.

Mentre era al banc diumenge mirant-me el llibre per última vegada, em vaig fixar en l'any de publicació: 2000. Aquest any no és un any qualsevol per a mi. Va ser, potser, l'any més important de la meva vida. Va començar de la pitjor manera possible, amb un trasbals profund, que em feia entreveure un canvi radical de la meva vida futura, i va acabar essent un any de començaments. Noves amistats que encara perduren, noves experiències inesborrables, el meu primer gran viatge, el més important de tots els que he fet, no tant per la distància recorreguda com pels sentiments que va provocar-me. La sensació que cap altre any seria tan important, tot i que sempre n'arriba un altre tard o d'hora que també acaba sent-ho. Aquell any es van iniciar coneixences que m'han dut amb un seguit de caramboles a conèixer en anys posteriors a persones que han acabat essent molt importants per a mi. És més, no m'estranyaria que sense aquell any 2000, avui jo no estaria escrivint aquesta entrada.

Abans de deixar el llibre definitivament a la seva sort o a la seva dissort vaig voler prendre nota del que diu la solapa de la Carmen Rico-Godoy. Aquí ho teniu:

Carmen Rico-Godoy nació el día en que daba comienzo la Segunda Guerra Mundial, en París. Estudió, malamente, Ciencias Políticas en Washington, donde contrajo adicción a la comida rápida. En 1970 entró en Cambio 16 donde trabajó hasta 1995. Vive en Madrid y no da conferencias.

En 1990 publicó con gran éxito su primera obra, Como ser una mujer y no morir en el intento. Prometió no volver a escribir ninguna otra, pero entre los rasgos de su carácter está el no cumplir nunca lo prometido y, además, ahora es rica y hace lo que quiere, de ahí que en contradicción consigo misma, publicara, también en esta editorial, Como ser infeliz y disfrutarlo (1991), Cuernos de mujer (1992) y La costilla asada de Adán (1996).

Como guionista ha realizado las adaptaciones al cine de sus tres bestsellers y ha colaborado, entre otros, con Manuel Gutiérrez Aragón y Gonzalo Suárez en Los pazos de Ulloa, y con Fernando Trueba en Miss Caribe. Actualmente colabora en La Vanguardia y en la Cadena Ser.

3 comentaris:

  1. Gràcies per afegir el meu blog a la teva llista. Això és un veritable honor per a mi.

    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. De res i gracies per la visita, aquí és casa teva :)

    Salut!

    ResponSuprimeix
  3. jo també acostumo a practicar el bookcrossing, i cada cop més

    ResponSuprimeix