dimarts, 23 de juny del 2009

Joana E - Maria-Antònia Oliver

Quan llegeixes la contraportada de Joana E llegeixes que la història que explica és real. Aquest recurs de fer passar una novel·la com la crònica d'un fet real és molt habitual en literatura i jo sempre m'ho he pres amb totes les precaucions del món. Entre d'altres coses, perquè no m'agraden les realitats novel·lades, m'agrada pensar que allò que llegeixo és ficció cent per cent. No em feu dir per què aquesta mania. Per a mi, la grandesa de la imaginació humana és la capacitat d'inventar-se realitats, d'explicar fets que podrien haver passat, recrear un món fictici i aconseguir que t'hi submergeixis fins al punt que mentre dura la lectura hi vius i hi pateixes com un personatge més. Això no sempre ho aconsegueixo i quan ho faig, la novel·la en qüestió es converteix en el meu temple particular.

Quan vaig obrir el llibre, després d'haver llegit la contraposada, aquest advertiment que era una història real, senzillament no l'havia pres en consideració. No me'l vaig creure. Si li hagués donat credibilitat no hauria passat de la segona pàgina. Després he sabut que efectivament Joana E existí i té nom i cognoms i un lloc i un paisatge. No he tornat a llegir la novel·la i ara no sé si la lectura em captivaria de la mateixa manera. Beneeixo aquella ignorància d'aleshores.



Ahir vaig alliberar el llibre. Si heu llegit la meva entrada del 12 de juny en què esmento raons per alliberar un llibre, aquest pertany al segon tipus. És a dir, el tinc repetit. Tinc l'esperança que un dia em desfaré del llast que suposa, tot s'ha de dir, aquesta recança a llegir biografies novel·lades i podré tornar-me'l a llegir de cap i de nou i trobar-li les segones lectures.


El lloc que vaig escollir per alliberar-lo és una placeta que hiha a prop del mercat de Santa Eulàlia, que es diu plaça dels Avis. Hi ha en aquesta placeta una estàtua en homenatge als avis. És l'estàtua d'una iaia. Dic iaia perquè s'assembla molt a la meva àvia, i jo sempre li vaig dir iaia. Era alta quan era jove, però els anys l'havien encongida fins a ser més baixeta que jo, que ja és dir. Es vestia a la manera de les àvies del camp, amb un mocador al cap i una mantellina que li cobria les espatlles i els braços fins adquirir gairebé un aspecte compacte, com una closca. Les seves mans emergien de la mantellina mentre feia ganxet, blanques i amb les puntes dels dits rosades. S'asseia ben encongideta a la seva cadira de vímet, baixeta i vella (la cadira), amb les cames ben juntes i les puntes dels peus lleument inclinades cap a dintre, com si tinguessin vergonya.

En si, la placeta no té res més remarcable, però és de les meves preferides, la tinc a prop de casa i quan passo a prop, normalment em desvio per contemplar l'estàtua i ja tenia decidit de fa temps alliberar aquí un llibre. Però no podia ser un llibre qualsevol, havia de ser un que m'apreciés especialment. Qualsevol altre hauria estat com una manca de respecte, al lloc, als avis, a la meva iaia.

1 comentari:

  1. miri, si vostè és na joana o qui sigui: m'hauria de fer un favor grandiós. Sóc un alumne de batxiller que està interessat amb que algú li agi un resum complet on em fagi entendre tota la historia generalitzada. Ho vui saber ja que tenim un examen dimecres d'aquesta lectura obligatoria i no em dona temps. Si algú que ha llegit aquest comentari em pot ajudar, si us plau, ajuda-m'hi.

    ResponElimina