Aigua bruta - Pau Vidal

Avui he alliberat aquest llibre al barri del centre de L'Hospitalet. He aprofitat que he sortit a fer uns encàrrecs. Últimament em miro el paisatge que m'envolta amb els ulls diferents, pensant com quedaria aquest racó d'aquí o aquell d'allà amb un llibre reposant-hi llànguidament. De moment estic obsessionada amb els bancs, tot i que tinc en ment deixar-los sobre estàtues i altres llocs curiosos. De moment no he trobat cap arbre gruixut amb un bon forat fosc i ple de fulles seques, però no perdo l'esperança.

Aigua bruta és un llibre que es llegeix d'una tirada i avui he descobert que admet segones lectures reposades sobre la tauleta rodona d'un forn-pastisseria amb secció de cafeteria. No és una d'aquestes novel·les que seran considerades obres mestres per les generacions futures, i tampoc té pretensions de ser-ho. Però és divertida. Per l'estil, per la llengua, per la història, tot i que això últim menys.

El lloc que he escollit finalment per alliberar el llibre ha sigut la plaça de Lluís Companys i Jover. Es troba situada al final de la Rambla Just Oliveras, entre Enric Prat de la Riba i Av. Carrilet. Hi ha un espai central força extens on sobretot hi ha sorra i estructures de fusta de coloraines perquè hi jugui la quitxalla. A la perifèria de la plaça, però, hi ha uns quants turonets que s'eleven suaument i que estan coronats per uns pocs bancs i arbres plantats estratègicament perquè puguin fer-hi ombra. Un d'aquests turonets arrenca just al costat de la sortida de l'estació de metro Av. Carrilet, de la Línia 1, la vermella. La que surt al carrer d'Enric Prat de la Riba. M'he dedicat a passejar una estona per la plaça, buscant justament la placa que m'indiqués com es deia aquest indret. Les persones que hi havia no en coneixien el nom, la qual cosa m'ha fet força gràcia, probablement hi vivien, en aquest barri, o hi treballaven, però tot i així no sabien com es deia aquest lloc pel qual hi passaven prou sovint. Hi havia una àvia amb el seu nét, dues treballadores de la neteja xerrant a l'hora de la pausa, una noia passejant el gos, un senyor reposant sobre un dels bancs mentre el seu gos anava d'un cantó a l'altre ensumant-ho tot. Ja resignada a no saber-ne el nom, he decidit deixar el llibre a un dels bancs i m'he dedicat a fer algunes fotos amb el meu mòbil. Mentre ho feia s'ha apropat una senyora al banc, portava uniforme amb el logo d'una empresa i m'he imaginat que era també una treballadora de la neteja. Ha agafat el llibre i semblava que se'l volia mirar, però aleshores, d'una manera brusca l'ha apartat tot tombant-lo cap avall, com si li molestés veure la portada, i s'ha posat a dinar. He de reconèixer que això m'ha vexat una mica, però he fet el cor fort i tot dissimulant, he vagarejat per la plaça un altre cop, controlant de lluny què s'esdevenia en aquell banc. I ara sí que he trobat la placa identificativa. En aquell punt hi havia ombreta i m'he assegut a relaxar-me, perquè he de dir que la calor era insuportable, i he observat la vida. El senyor del gos s'havia estirat tot al llarg del banc, una colla de nois sortits de l'institut buscaven un lloc a l'ombra per xerrar. Una de les noies es treia la samarreta per prendre el sol com si allò fos una platja i provocava comentaris diversos entre els nois de la colla.

Finalment he vist que la dona havia desaparegut del banc, hi he anat, he tornat a posar el llibre amb la portada cap amunt i he marxat cap a casa. A la tarda he tingut ocasio de tornar-hi i el llibre no hi era, però com en totes les altres vegades fins ara... cap notícia. Ja no les espero.